El periodista Carles Bosch relata els punts clau del seu film “Balseros”

“Balseros” és una pel•lícula documental que relata la història de set cubans que han d’abandonar la seva illa amb balses per buscar un futur millor a Estats Units. L’any 1994 amb la caiguda del Mur de Berlín, Cuba va deixar de rebre ajuda econòmica dels governs de l’URSS i va entrar en una profunda crisi a tots els nivells que va provocar una gran onada d’emigració. Per això, el director del film Carles Bosch assenyala que “Balseros” retrata la solitud i l’angoixa de milions de persones que cada dia han d’abandonar el seu país.

L’inici a “30 minuts”

Aquesta història va començar l’any 1994 com a documental del programa “30 minuts” de la televisió pública catalana on treballen els directors. Cinc anys després una de les protagonistes va trucar a Carles Bosch per explicar-li com li havien anat les coses i, aleshores, ell va veure l’oportunitat de la seva vida. Segons explica el director “aquelles històries eren massa importants per quedar-se en un format de 52 minuts” i van decidir dedicar-hi dues hores i convertir-ho en una pel•lícula documental. D’aquesta manera, van recuperar les imatges gravades el 94 i van viatjar a Estats Units per retrobar els protagonistes i veure què havien fet al “gran centre capitalista”. Els set cubans recordaven molt bé els periodistes catalans, i d’aquelles estades en va néixer una gran amistat. Bosch diu que els balseros formen part de la seva vida i ell de les dels balseros, ja que “quan es fa una pel•lícula el director es casa amb ella perquè hi dedica molts anys de la seva vida”. Aleshores és quan arriben els maldecaps ja que en moltes ocasions s’ha de decidir entre la feina i aquesta amistat. Però Carles Bosch assegura que tothom en cada moment sap el què ha de fer perquè les persones tenim instints i davant les situacions actuem de forma natural sense haver de pensar. Tot i això, el reporter de “30 minuts” destaca que en el cinema documental el més important és captar les situacions de forma espontània i no provocar-les amb diners o ajudes. I és que el documental que va guanyar l’Òscar el 2004 havia recompensat econòmicament un dels personatges perquè parlés. Per Carles Bosch això és “moralment incorrecte” i, a més a més, amenaça destruir el cinema documental.
Seguint aquesta línia de pensament, el director de “Balseros” declara que es van plantejar el fet de polititzar el producte ja que passava entre Cuba i Estats Units i les relacions eren prou complicades i interessants com per fer-les públiques en un documental. Però Bosch també subratlla que no era just parlar de política perquè hi havia gent patint i, per això, van decidir buscar les històries personals. D’aquesta manera, els periodistes catalans van aconseguir crear una pel•lícula al seu gust i sentir-se com “la mare orgullosa que es pensa que el seu fill és preciós”.

Nominada als Òscars

Però el públic español no va acabar d’acceptar el film, tot i guanyar un Goya. Carles Bosch observa que els productors, TV3 i Bausan films, el van valorar molt però la distribuïdora Lauren Films va fer molt poca campanya i la va passar a molt poques sales. A més a més, la cinta es va anunciar com “el documental de TV3” i, per el director, aquest és un altre motiu per justificar la seva poca valoració a nivell de públic nacional ja que la gent se’l va mirar com “una cosa estranya”. Malgrat això, la crítica internacional va ser molt receptiva amb la pel•lícula catalana i van ser molts els països que la van comprar per distribuir-la. Així va ser premiada per París, Bèlgica, Holanda, Alemanya, molts països d’Amèrica Llatina… Fins i tot Cuba i Estats Units la van premiar amb guardons com el del Festival de cine de La Havana. Però sens dubte, la màxima mostra de reconeixement pel treball de “Balseros” va arribar amb la nominació als Òscars en la categoria de documentals. Per Carles Bosch “la sensació d’estar nominat als Òscars no es pot descriure amb paraules”, i és que tot i no haver guanyat l’estatueta de Hollywood l’equip de “Balseros” se sent com a guanyador del festival. Entre rialles, Bosch anuncia que si hagués guanyat el premi de Hollywood l’hagués portat al bar del seu barri barceloní, el Born, on es reuneix sempre amb els seus amics perquè hagués estat “una situació molt estranya la de tenir un Òscar a casa”.
Deixant de banda l’eufòria de la valoració de la pel•lícula, “Balseros” és una història que ha necessitat un treball molt intens d’un gran equip durant 5 anys. Entre els membres més destacats de l’equip hi ha Carles Bosch, el co-director Josep Maria Domènech, David Trueba i Lucrecia. Bosch diu que la col•laboració del guionista de ficció, David Trueba, només va ser durant una part del film perquè necessitaven informació de com crear una trama i de com caracteritzar els protagonistes. Lucrecia per la seva part, i com a cubana d’orígen, havia de compondre totes les cançons que s’escolten de fons a la pel•lícula. Però la seva tasca era fonamental ja que en el film no hi ha veu en off i, per tant, la música havia de ser molt representativa de cada personatge i cada situació i havia de trasmetre tot el que diria un narrador. Carles Bosch explica que l’aportació de tots els membres de l’equip va ser “molt bona” a part dels problemes que van tenir en el rodatge. I és que l’equip de “30 minuts” va haver de fer moltes gestions per poder parlar amb els balseros quan estaven a Guantánamo ja que l’exèrcit americà tenia por del què podien dir i els deixava parlar molt poc amb ells. A més a més, Carles Bosch conclou dient que està segur que a Cuba els van vigilar però com que no estaven fent res dolent no els va preocupar.
Així doncs, “Balseros” és també la història d’un petit documental català que arribà al cim de la indústria cinematogràfica amb la seva nominació als Òscars. El seu orgullós director afirma que els mèrits principals de la pel•lícula són l’estètica i el contingut perquè els protagonistes són persones reals que representen els 30.000 cubans que van fugir de Cuba. Bosch afegeix que els protagonistes no són “els set magnífics” sinó persones escollides a l’atzar que actuen de forma espontània i que retraten el calvari de l’emigració, “fenòmen de màxima actualitat que es repeteix cada dia a tot el món”.

Per més informació sobre "Balseros":

http://www.bausanfilms.com/largo_balseros.htm

Carles Bosch, reporter de “30 minuts”, parla de la seva pel•lícula “Balseros”

La història de set cubans que decideixen abandonar la seva illa amb balses per buscar un futur millor en el “somni americà” ha suposat que el periodista català Carles Bosch estigués a un pas d’aconseguir l’estatueta de Hollywood.

“L’emigrant s’identifica amb “Balseros”

- Què voleu transmetre amb el documental?

“Balseros” vol recordar a tothom que malgrat la vida ens hagi donat alguns pals hem aconseguit arribar on volíem a diferència d’altres persones que es veuen obligades a abandonar el seu país i perden les regnes del seu cavall.

- Com definiries “Balseros”?

És una pel•lícula documental que retrata la solitud i l’angoixa de milions de persones que cada dia han d'abandonar el seu país per buscar un altre futur. Per això, qualsevol emigrant s’identifica amb els balseros.

- Com vau fer el salt del reportatge de “30 minuts” a una pel•lícula?

No vam fer cap decisió sobre el format. Després de cinc anys d’haver gravat el reportatge vaig rebre la trucada d’una de les protagonistes de “Balseros” que em va explicar com havia canviat la seva vida. Aleshores, vaig veure que les històries d’aquelles persones eren massa importants per quedar-se en un format de 52 minuts i vam decidir dedicar-hi dues hores convertint-ho en una pel•lícula documental.

- Us vau plantejar el fet d’evitar polititzar el producte o només buscàveu històries personals?

Malgrat passava entre Cuba i Estats Units no era just parlar de política perquè hi havia gent patint. La caiguda del Mur de Berlín va fer que Cuba deixés de rebre ajudes dels països de l’URSS i l’economia va caure en picat. Nosaltres teniem la nostra ideologia i hi havia prou aspectes com per polititzar-ho però vam decidir buscar les històries personals.

- Com es treballa al costat de persones que passen per moments tan importants de les seves vides?

La veritat és que és molt fàcil perquè ells ho donen tot de sí mateixos. Actuen de forma molt natural, i en el cas dels cubans tenen molta força davant la càmera, fet que també ajuda.

- Com es pacta el seguiment?

Es fa de forma molt natural. Al principi demanàvem permís i després com que ja ens coneixien no teníem cap problema.

“Els balseros formen part de la meva vida i jo de la seva”

- Apareix algun vincle afectiu?

Ells formen part de la meva vida i jo de la seva. He dormit pensant en ells molt temps, i nosaltres per ells era l’única cosa que els unia a Cuba perquè ens vam conèixer allà. Per això, quan vam acabar la pel•lícula els vam reunir a tots en un sopar i va ser molt emotiu. Però també he de dir que algun vincle s’ha trencat perquè una de les protagonistes quan va saber que la pel•lícula estava nominada als Òscars va intentar convèncer els altres per fer-me un boicot. Ells em van trucar i em van dir: “Carlos contigo al final”. Així que ja veieu que els vincles que s’han fet són forts i jo sempre que vaig a Estats Units vaig a visitar-los.

- En algun moment vau haver de decidir entre la feina i aquesta amistat?

Jo crec que tothom en cada moment sap el què ha de fer. Les persones tenim instints i davant les situacions actuem de forma natural sense haver de pensar. El més important en el cas del cinema documental és captar les situacions de forma espontània i no provocar-les amb diners o ajudes.

- Creus que s’ha valorat poc “Balseros”?

Si, crec que si. Els productors, TV3 i Bausan Films, la van valorar molt però la distribuïdora Lauren Films ha fet molt poca campanya i l’ha passat a molt poques sales. A més a més, és morosa i no paga els drets d’autor. Nosaltres estavem tan orgullosos com una mare que es pensa que el seu fill és preciós. Però també el fet que s’anunciés com “la pel•lícula de TV3” va fer que no s’acabés d’acceptar del tot. A la resta del món ha estat molt ben acceptada sobretot pel fet d’estar nominada als Òscars perquè a Estats Units ja és com si hagués guanyat l’estatueta.

- Quin és el mèrit principal del documental que ha fet que sigui tan premiat?

L’Estètica i el contingut perquè nosaltres amb el background de periodistes hem aconseguit un tractament que els professionals que venen de la ficció no inclouen en el cinema documental.

- Què destacaries de la col•laboració amb David Trueba i Lucrecia?

En David ens va ajudar en una part de la pel•lícula per caracteritzar els personatges perquè ell és guionista. Amb la Lucrecia va ser diferent perquè ja la coneixia i em va demostrar que és una gran compositora.

- Vau tenir problemes burocràtics amb algun dels governs?

No vam tenir cap problema tret de a Guantánamo perquè només ens deixaven parlar uns pocs minuts amb els balseros ja que tenien por del què podien dir.

- A cuba et vas sentir vigilat o perseguit?

Jo estic segur que ens van vigilar però com que no estavem fent res dolent no em va preocupar. Ells sabien que jo respectava molt la revolució però que no compartia la seva ideologia a l’hora de reduir llibertats.

- Per tant, com es pot definir la teva tasca a “Balseros”?

Si la professió de periodista és tan altruïsta que serveix per canviar el món o si més no per informar sobre ell, jo volia destacar la situació dels cubans i mostrar que moltes vegades marxen del seu país i no acaben de ser feliços.

Carles Bosch va néixer fa 52 anys a la ciutat de Barcelona. Als 16 anys va entrar en un pre-universitari per estudiar la carrera de Dret a la Universitat de Barcelona seguint la voluntat del seu pare. Però en aquella època va descobrir la revista Paris Match on es dedicava un número a la Primavera de Praga de 1968. Aquella publicació i les seves ganes de viatjar van despertar en ell la curiositat pel periodisme. D’aquesta manera, el 1970 es va matricular a l’Escola Oficial de Periodisme de Barcelona, desapareguda ja fa anys. El 1975 es va llicenciar en Periodisme i Dret i va començar a treballar a les revistes Interviu i Ajo Blanco. En aquestes publicacions, Carles realitzava reportatges, el primer dels quals va ser sobre els grafitis dels lavabos d’homes i de dones. Amb el temps de la història a favor, va coincidir amb la mort de Franco i la caiguda de la dictadura, que van suposar un augment molt gran de llibertats per part dels periodistes catalans a partir de 1976.

Després d’uns anys realitzant reportatges per tot el món, va conéixer una noia americana de la qual es va enamorar i va decidir marxar a Estats Units amb ella. Però en aquells moments va néixer TV3 i va rebre la proposta de Joan Salvat per treballar al “30 minuts”, un programa dedicat als reportatges, gènere que Carles dominava. Des d’aleshores fins ara, ha treballat a la televisió pública catalana fent programes dedicats a Bòsnia, Kosovo, i molts altres temes. En un d’aquests reportatges a Cuba el 1994 li va arribar l’oportunitat de la seva vida i va decidir fer una pel•lícula. Amb la caiguda del Mur de Berlín, Cuba va entrar en una profunda crisi econòmica que va fer que molts cubans decidissin abandonar el país amb balses per anar a Estats Units. Carles va aprofitar aquella situació i va fer el seu primer llargmetratge anomentat “Balseros”, que entre molts altres premis li va suposar estar nominat als Òscars.

Ara, després de tota l’eufòria que això va suposar en la seva vida, està buscant un tema per la seva segona pel•lícula. I és que Carles Bosch ha trobat en el cinema documental una forma diferent de fer periodisme que l’ha captivat.