Carles Bosch, reporter de “30 minuts”, parla de la seva pel•lícula “Balseros”

La història de set cubans que decideixen abandonar la seva illa amb balses per buscar un futur millor en el “somni americà” ha suposat que el periodista català Carles Bosch estigués a un pas d’aconseguir l’estatueta de Hollywood.

“L’emigrant s’identifica amb “Balseros”

- Què voleu transmetre amb el documental?

“Balseros” vol recordar a tothom que malgrat la vida ens hagi donat alguns pals hem aconseguit arribar on volíem a diferència d’altres persones que es veuen obligades a abandonar el seu país i perden les regnes del seu cavall.

- Com definiries “Balseros”?

És una pel•lícula documental que retrata la solitud i l’angoixa de milions de persones que cada dia han d'abandonar el seu país per buscar un altre futur. Per això, qualsevol emigrant s’identifica amb els balseros.

- Com vau fer el salt del reportatge de “30 minuts” a una pel•lícula?

No vam fer cap decisió sobre el format. Després de cinc anys d’haver gravat el reportatge vaig rebre la trucada d’una de les protagonistes de “Balseros” que em va explicar com havia canviat la seva vida. Aleshores, vaig veure que les històries d’aquelles persones eren massa importants per quedar-se en un format de 52 minuts i vam decidir dedicar-hi dues hores convertint-ho en una pel•lícula documental.

- Us vau plantejar el fet d’evitar polititzar el producte o només buscàveu històries personals?

Malgrat passava entre Cuba i Estats Units no era just parlar de política perquè hi havia gent patint. La caiguda del Mur de Berlín va fer que Cuba deixés de rebre ajudes dels països de l’URSS i l’economia va caure en picat. Nosaltres teniem la nostra ideologia i hi havia prou aspectes com per polititzar-ho però vam decidir buscar les històries personals.

- Com es treballa al costat de persones que passen per moments tan importants de les seves vides?

La veritat és que és molt fàcil perquè ells ho donen tot de sí mateixos. Actuen de forma molt natural, i en el cas dels cubans tenen molta força davant la càmera, fet que també ajuda.

- Com es pacta el seguiment?

Es fa de forma molt natural. Al principi demanàvem permís i després com que ja ens coneixien no teníem cap problema.

“Els balseros formen part de la meva vida i jo de la seva”

- Apareix algun vincle afectiu?

Ells formen part de la meva vida i jo de la seva. He dormit pensant en ells molt temps, i nosaltres per ells era l’única cosa que els unia a Cuba perquè ens vam conèixer allà. Per això, quan vam acabar la pel•lícula els vam reunir a tots en un sopar i va ser molt emotiu. Però també he de dir que algun vincle s’ha trencat perquè una de les protagonistes quan va saber que la pel•lícula estava nominada als Òscars va intentar convèncer els altres per fer-me un boicot. Ells em van trucar i em van dir: “Carlos contigo al final”. Així que ja veieu que els vincles que s’han fet són forts i jo sempre que vaig a Estats Units vaig a visitar-los.

- En algun moment vau haver de decidir entre la feina i aquesta amistat?

Jo crec que tothom en cada moment sap el què ha de fer. Les persones tenim instints i davant les situacions actuem de forma natural sense haver de pensar. El més important en el cas del cinema documental és captar les situacions de forma espontània i no provocar-les amb diners o ajudes.

- Creus que s’ha valorat poc “Balseros”?

Si, crec que si. Els productors, TV3 i Bausan Films, la van valorar molt però la distribuïdora Lauren Films ha fet molt poca campanya i l’ha passat a molt poques sales. A més a més, és morosa i no paga els drets d’autor. Nosaltres estavem tan orgullosos com una mare que es pensa que el seu fill és preciós. Però també el fet que s’anunciés com “la pel•lícula de TV3” va fer que no s’acabés d’acceptar del tot. A la resta del món ha estat molt ben acceptada sobretot pel fet d’estar nominada als Òscars perquè a Estats Units ja és com si hagués guanyat l’estatueta.

- Quin és el mèrit principal del documental que ha fet que sigui tan premiat?

L’Estètica i el contingut perquè nosaltres amb el background de periodistes hem aconseguit un tractament que els professionals que venen de la ficció no inclouen en el cinema documental.

- Què destacaries de la col•laboració amb David Trueba i Lucrecia?

En David ens va ajudar en una part de la pel•lícula per caracteritzar els personatges perquè ell és guionista. Amb la Lucrecia va ser diferent perquè ja la coneixia i em va demostrar que és una gran compositora.

- Vau tenir problemes burocràtics amb algun dels governs?

No vam tenir cap problema tret de a Guantánamo perquè només ens deixaven parlar uns pocs minuts amb els balseros ja que tenien por del què podien dir.

- A cuba et vas sentir vigilat o perseguit?

Jo estic segur que ens van vigilar però com que no estavem fent res dolent no em va preocupar. Ells sabien que jo respectava molt la revolució però que no compartia la seva ideologia a l’hora de reduir llibertats.

- Per tant, com es pot definir la teva tasca a “Balseros”?

Si la professió de periodista és tan altruïsta que serveix per canviar el món o si més no per informar sobre ell, jo volia destacar la situació dels cubans i mostrar que moltes vegades marxen del seu país i no acaben de ser feliços.